El capellà, després de missa,
veu pel carrer la filla del mestre…
Arriba el diable vestit de Déu
i li comença a menjar l’orella:
“És un poeta qui l’enamora
però ell la vol només pel fornici!”,
I el mossèn pensa “Aquestes noietes
sempre confonen amor i vici!”.
Però la noieta, que es diu Maria
(pel desesper de la Mare Església)
ha fet vint anys i és ànima lliure
vol fer l’amor i sortir de festa.
I les beates de la parròquia
encenen ciris amb castedat
a una legió de santes i verges
perquè la nena torni al ramat
Però la Maria i el seu poeta
rimen la vida, rimen l’amor
viuen feliços i se’n en foten
d’aquesta eterna inquisició
I el mossèn diu als seus feligresos
que desagraden Nostre Senyor
els sentiments, paraules i actes
de llibertat i revolució!
I així, és sabut que en totes les eres
hi ha ovelles que volen lligats
els pastors lliures que representen
els seus desitjos més amagats.
I és que en l’art d’aprendre a viure
no tots seguim el mateix patró:
hi ha els que estimen i volen lliures
i hi ha els que són uns torracollons.
I et diuen
que callis
que dormis
que no preguntis
que creguis
que no pensis
que no lluitis
que et fotis
que no gaudeixis
que visquis
en la foscor
