Al meu poble no hi havia
rastre de la policia
i si algun dia pujava només parava al bar.
La meva vida transcorria
del carrer a la guarderia
i amb ma mare no feia mai tard.
Aquell temps quan s’hi posava,
et fotia una nevada
que de la font a la farmàcia semblava el Pirineu.
Amb el mossèn i l’agutzil
tothom vivia tan tranquil,
i no solucionaven res.
Les mans brutes com carbó,
esgotats de tant cridar,
no paràvem de jugar,
a la plaça al raval o al carrer de més enllà.
Tants carrers mal asfaltats,
plens de vots i de forats,
eren bona solució
a tanta imaginació.
Sorra, pales i rasclets,
de colors els calçotets,
no teníem mai cap por.
No teníem ordinador,
ni mòbil intel·ligent,
inventàvem tots els jocs
i vivíem tan contents.
Fustes, pedres i cartrons,
foradats tots els mitjons,
no necessitàvem més.
