quan es tanquen els ulls per no obrir-se mai més
és el temps de la mort, la mort que no diu res
prop del malalt s’agrupen molts amics i germans
volen acompanyar-lo ara que es torna pols
en el camí que corre sempre d’esquena al sol
i cada cop que tus s’atansen l’ai al cor
tenallats de por de que ja sigui mort
totes les dones resen i els homes estan quiets
i es van creuant els ulls que esperen el mateix
fins que el malalt s’adona d’aquest immens forat
que si li obre als peus i es desvetlla esverat
es contempla les mans que se li van parant
i s’escolta la veu que se li va gastant
i nota com els ulls la imatge van perdent
i s’agafa als llençols i renega els valents
de sobte aixeca el cap, encara vol parlar
se li trenca el record i ja es tard
i ja es tard
llavors…..
les dones s’aixequen i davant del mirall
s’arreglen els cabells, es passen el raspall
els homes descansats es descorden el coll
s’afluixen la corbata, es rasquen un genoll
i tots plegats es miren, es van reconeixent
què tal cosina Clara, què tal cosí Guillem
estàs molt prima ara, a tu no et sobra res
ets molt bonica Clara, i tu estàs prou bé
molt temps que no ens hem vist, ara farà tres anys
recordes per l’octubre quan va morir en Joan
quan el dia vespreja es van acomiadant
tanquen bé la porta i tots plegats se’n van
