A dalt el campanar de la muntanya que domina
com miranda els bells termes lleidatans,
s’enlaira un campanar fet per gegants
o per homes de raça gegantina.
Aguaita cap avall, l’aigua veïna
del riu li dóna espill, i l’horta encants;
i guaitant cap amunt, toca amb les mans
i conversa amb la lluna i la boirina.
Pugem-hi doncs … l’escala cargolada
que als ulls dóna mareig i al cor neguit,
sembla que estigui des del cel penjada.
Amunt, amunt ! Ja ets dant ! Ara, esperit,
si ets sents d’àliga el cor, pren revolada
que ja ets a mig camí de l’infinit.
