Em guien les paraules d’aquells que ja no hi són.
Em guien les llavors d’on els meus avis feien hort.
Em guia la bellesa de les llances dels zulús.
Em guien esperits dels grans palaus de Katmandú.
Em guien les imatges de les cançons que ja he oblidat.
Em guia una carícia que sempre deixo per demà.
Em guia una foscor que és falsa, és només per cantar
el que m’invento per poder-vos dir la veritat.
I ara no tinc por de ballar entre mines:
és el ball dels vius.
I ara sé que som sobre un gel que es trenca
és el ball dels vius.
