Me topà per Vilafranca
amb les mans dins les butxaques
desvetllat i el cap ple d’ocellets.
Jo sovint me demanava:
“Què faig per les cantonades tot solet”,
i la resposta ja no estava dins el vent.
Vaig notar que tocaven
unes ales vellutades,
i una veu ressonà dins el meu cervell,
transmetent-me uns missatges
que m’arribaven
per l’espatlla amb un calfred
i eren inaudibles per la gent.
“Tu estàs fet d’una altra pasta,
aprèn bé aquesta lliçó:
D’alegria el music canta
i també canta de tristor”.
“Tu estàs fet d’una altra pasta,
que nasqué per fer cançons,
Vés, fes via, a on faci falta
i adoba sementers, nit i dia,
d’il·lusió”.
Me brollaven les paraules,
qualcunes entretallades,
vaig deixar parlar els meus sentiments
i els colors me fascinaven
perquè tots ens assemblaven
un poquet.
Tira, tira,
s’eixamplà la meva ment.
Vaig notar que tocaven
unes ales vellutades,
i una veu ressonà dins el meu cervell,
transmetent-me uns missatges
que m’arribaven
per l’espatlla amb un calfred
i eren inaudibles per la gent.
“Tu estàs fet d’una altra pasta,
aprèn bé aquesta lliçó:
D’alegria el music canta
i també canta de tristor”.
“Tu estàs fet d’una altra pasta,
que nasqué per fer cançons,
Vés, fes via, a on faci falta
i adoba sementers, nit i dia,
d’il·lusió”.
