Vells llocs de la infantesa!…
M’hi cridaven els morts?
Té una tristor tan dolça
aquest món de records.
Guarnia la barana
d’aquell antic jardí
un cor de Déus olímpics,
tallats en marbre fi;
de pàtines finíssimes
d’argent, or i coral,
a l’esguard de la lluna
i del solell vespral;
ombrejades llurs testes
com per reials dossers,
per una ampla filada
d’opulents magraners.
Sols queda una deessa
d’aquell olímpic cor,
vora el gentil randatge
de les magranes d’or.
I els vents d’aquest mig segle
han marcit o escampat
tot quant amb mi bullia,
de l’antic veïnat.
La vella que filava,
cantant velles cançons;
na Roseta, que feia
verger dels seus balcons;
la fusteria, els nuvis
d’aquell festeig etern…;
tot els qui junts vetlàvem
aquestes nits d’hivern…
Ai, aquest llumet d’oli,
ofrena de records,
per molt que parpellegi
no comptarà els meus morts!
Les mateixes campanes
es planyen com ahir…
Benhaja elles que porten
quelcom que no té fi.
Malaurança la nostra,
pobres o cavallers,
si tan sols reflorissen
jardins i magraners!
