Ja m’agafen i me’n lliguen
I em porten a la presó.
— Senyor batlle, senyor batlle,
per què em porta a la presó?
— A la presó no t’hi porto
ni per lladre ni traïdor,
sinó perquè vull que em diguis
d’on has tretes tantes flors.
— Senyor batlle, les he tretes
de les penes del meu cor.
Era dia de mercat. Els infants jugaven a guerra. Les dones triaven els ous, les verdures l’aviram, les patates. Tot era una mica limitat, perquè era temps de guerra. Era dia de mercat.
Dos quarts de cinc de la tarda i els infants jugaven a guerra quan de sobte, del cel, d’allà on vénen, diuen, els àngels i els ocells, queia un xàfec de foc, el cel era l’infern, l’ordre s’havia capgirat.
Tres hores com una eternitat i aquell joc, aquell joc s’extingia. Els infants ja no jugaven a guerra: la guerra els havia exterminat. Ara tothom pensava igual, perquè tots els cadàvers pensen el mateix. I es així començava la gran uniformitat.
Mil sis-cents cinquanta-quatre morts i vuit-cents vuitanta-nou ferits. Quina gesta, senyors, quina gesta! Que el món prengui model, ja sap el que l’espera. ¿No habitaven als Andes, els còndors? ¿Què vénen a fer aquí a les nostres contrades?
I l’arbre seguia allí, al bell mig, també nafrat, però dempeus. L’arbre seguia allí, al bell mig, també nafrat, però dempeus. I encara no l’havien alliberat!
Maleïdes les guerres
I aquell qui les va fer!
Maleïdes les guerres
I aquell qui les va fer!
Maleïdes les guerres
I aquell qui les va fer!
