1995.
Nou barris, dos germans, tres cosins.
Collserola, un carrer de sorra,
l’última farola d’aquells camins.
Tot el que encara em corre per dins,
el que va néixer entre aquells coixins:
somnis d’un barri apartat, de voler formar part
d’una ciutat que fa fora els veïns.
2006, i encara em bull,
aquella foscor que em va fer desfer els ulls.
Pares separant-se, mudances, lliteres, ploreres,
i jo omplint els meus primers fulls.
La vida ens fa canviar de barri,
la vida ens fa viure el contrari.
El vell barri de Gràcia, on la seva desgràcia
era ser venut al que més pagui.
Poc a poc vaig entenent el món,
poc a poc vaig veient el que em fon.
Coneixent nous lemes que inspiren idees
cada cop que el meu sol es pon.
Neixen les primeres cançons
i ja res més em treu la son.
Mon germà i l’Otger, sempre coses a fer,
cultivant les mateixes passions.
Faig tot el que faig, tinc el que tinc,
per saber on vaig saber d’on vinc.
I una llum a fora es va anar fent més gran,
i les llums de dins se’m van anar apagant.
No entenc què coi et passa, per què estàs aquí plorant,
si està plena la plaça, està esperant-te i tu pensant.
Per què ara se’t fa massa si és el que estaves somiant,
els somnis van desfent-se quan els vius.
Van passar en dos dies, tres estius,
i em sentia atrapat al paper d’una actriu,
escenaris i focus, flaixos i fotos,
i jo a l’ombra buscant-ne els motius.
Tant soroll em va fer despertar,
ja no vaig saber-hi tornar.
I el moment, més dur i més valent,
dir-li al meu germà que ho volia deixar.
No sé, si vaig aprendre a deixar-ho anar,
si vaig aprendre a saber tornar.
Faig tot el que faig, tinc el que tinc,
per saber on vaig saber d’on vinc.
