Don Joan i Don Ramon,
excuses d’una caçada,
se n’anaren cap a un born
i junyiren a llançades.
Don Joan romangué mort,
don Ramon, poc li mancava.
Sa mare el veu venir
des de la torre més alta.
– Mon fill Ramon, ai, què teniu?
Les colors vos veig trencades.
– Ma mare, sainat me som,
les sainies s’han soltades.
– Maleït sia el barber
i el metge que l’ha manada.
– Mare, no digueu això,
vos mateixa me’n sou causa.
Jo i mon cavall valent
portam vint-i-nou llançades,
el cavall ne porta nou,
el cor meu, totes les altres.
– Descavalcau, mon fill Ramon!
Mon fill Ramon, descavalcau!
I no penseu en això
bones noves tenc per a dar-vos.
Pujau dalt, mon fill Ramon,
a la cambra endomassada
i veureu vostra muller
que ha tengut un infant mascle.
– No m’alegra ma muller,
ni del fill puc alegrar-me,
que no n’he de viure tant
per veure-li portar armes.
Jo moriré a mitjanit
i el cavall a trenca d’alba,
feu posar damunt mon vas,
ma espasa i les altres armes.
Tan bon punt com ell fou mort
feren tocar les campanes
i la gent que les sentí
digué: Ai, la pobra mare!
– De dos fills que n’he tengut
tots dos han mort en batalla.
Una absolta cantaré,
ai de mi, la pobra mare!
