Digué l’Amat a l’Aimador:
-Quina és la nit de més foscor?
-La vostra ausència.
-Quin és el jorn de més claror?
-Vostra presència.
D’amor plorava l’Amic
i del turment se planyia
cridava a son Estimat
per veure si el gojaria.
Tantost l’Estimat l’oí,
féu-li dolça companyia.
Com més ell se li acostava, més el turment li creixia;
com més hi anava creixent
l’amorosa malaltia,
més dolçament l’Estimat
de ses llangors el goria.
“Alegris mon Amat.
-l’Aimador li escrivia-.
D’ell és ma voluntat,
seva és la vida mia.
De vostra amor mai n’isc
i encara vos enyoro;
per Vós és que jo visc,
per Vós és que jo moro”.
