L’aigua del riu, sota el pont, s’endú
les hores que passen sense tu
mentre busco, pels carrers on vas créixer,
rastres de l’infant que vas ser.
Pensar-te és calmar el desig que se’m menja.
Res no és nou sota el sol
i cada nit morim un dia més.
Potser ens retrobarem a l’illa dels vells,
en el trànsit cap al no-res,
i somriurem, amargs, pels anys
que se’ns hauran escolat entre els dits
sense haver estat capaços d’allargar
la complicitat dels dies d’una mà.
