Deixa’l anar, l’ocell

Deixa’l anar, l’ocell a qui robaren niu i niuada, tot, sens pietat. Vagi per l’aire, espai de soledat, on les ales rompudes el portaren.   Deixa-la anar, la vela que llançaren els tifons per un mar d’obscuritat, quan van sorgir de dins la immensitat la nit i de migjorn els vents s’alçaren.   Deixa-la anar, l’ànima llastimosa que va perdre la fe, la confiança i la pau, vers la nit silenciosa.   Deixa-la anar, la nota deseixida d’un cant extrem, la darrera esperança, la vida, amar… Deixa-la anar, la vida.