De l’amor, de la vida i la mort,
en parlàvem tant, en teníem vint-i-pocs.
Del destí, dels sotracs del camí,
exagerant els cops que algú ens havia fet patir.
Del futur, de mantenir el cor pur,
jugant al Risk, bevent daiquiris al teu pis.
De l’amor, tan valents i segurs,
pontificant, enbravits d’alcohol i joventut.
Semblava que no hi havia res més de què parlar,
de l‘amor, de la vida i la mort, hi ha res millor de què parlar?
D’aquest món, un món tan equivocat,
ara ens veig llavors, un espia atemporal.
Defugint tota inseguretat,
escoltant cançons, mirant pel·lícules fins tard.
Semblava que no hi havia res més de què parlar,
de l‘amor, de la vida i la mort, hi ha res millor de què parlar?
Semblava que no hi havia res més de què parlar,
de l‘amor, de la vida i la mort, hi ha res millor de què parlar?
Semblava que no hi havia res més de què parlar,
de l‘amor, de la vida i la mort, en parlàvem tant, teníem vint anys.
