Te n’has anat a la francesa
-des de París- , de sobte, Rafael.
Algú et poà cap a un estel
on tecleja el lletrat a tesa
delicioses màquines de ploma.
Adam, allí, no menjà poma
i per això, com tu, té la mà estesa
i la pensada neta i soma.
Els mots són música, són llum,
no sansònia, cant, flama sense fum.
I els llibres són alats, oberts,
poètics, però alhora certs;
i potser volen tot contant les glòries
i tot contant històries
de cada tros petit de món,
en alguna galàxia, qui sap on.
Tothom escolta i mira somrient.
Tothom és bon client,
la feina, dolça i pura ; no hi ha pressa.
Tot el que hom desendreça, sol s’endreça.
I les fonts ragen a l’abast,
com un joc de sorpreses.
I cent mil llengües són enteses
de tothom, només al primer tast,
per amor, com volia Ramon Llull
-una babel a l’inrevés-
ara, després i sempre, més…
I no cal estampar, ni corregir, ni girar full.
No has fugit, Rafael, no has desertat.
Algú t’ha arrabassat
per a un exalçament i un premi.
Ben provada tenies la virtut.
Massa t’havíem espremut
els companyons del gremi.
