Com una pregària en la solitud de la cambra buida,
el silenci de la pluja cau al pou de l’ànima.
Sóc un animal immòbil que mira al cel a recer del vent.
Contra el mirall, sense camí, la sensació que som estranys.
A quin mar mor el riu de la teva mirada?
L’amor enganya, és només aparent,
com el joc de miratges que t’ensenya l’ull del calidoscopi.
Mai no penetrem el misteri de l’altre.
Quant de temps que ha passat…
A quin mar mor el riu de la teva mirada?
Callen els vius, dormen els morts, criden els dubtes.
Les preguntes són més consistents que les respostes.
La felicitat perduda pels carrers d’una ciutat blanca.
Sempre el desig del retorn, sempre la presó del record.
A quin mar mor el riu de la teva mirada?
