Aquestes parets grises m’asfixien.
Les cadenes de la rutina pesen sobre mi.
Aquest neguit em molesta i em treu el son;
somnio despert i sento la nostàlgia d’una vida
que no he viscut, i que no viuré.
Lluito per despertar d’un somni sense final feliç,
una història encallada a un passat millor.
Obro els ulls sense veure-hi res,
res clar i lluminós, cap estímul d’aquest món tan cru.
Tanco els ulls per tenir un respir,
per anar allà on l’olor de molsa mullada m’envaeix els pulmons.
Allà on el meu somriure era sincer i bonic,
on corria sense por a caure,
on queia sense por a aixecar-me.
Sento l’aire fred que acompanya la tardor.
Els meus peus trepitgen fulles seques sobre l’asfalt.
Miro amunt i no hi veig estels, el nostre fum ho cobreix tot.
Tanco els ulls per tenir un respir,
per anar allà on l’olor de molsa mullada m’envaeix els pulmons.
Allà on el meu somriure era sincer i bonic,
on corria sense por a caure,
on queia sense por a aixecar-me.
