Pel carrer quan passegem, tu i jo, som molt més que dos.
Més que tot això que diuen.
La resta de la gent no sap res.
Tots ens miren i al nostre voltant no hi ha res que faça
que et solte la mà ni un segon.
Els dos sabem com és el nostre món.
Que no s’acabe mai. Que no s’apague el foc.
Que el plor siga un instant. Tu i jo som més que dos.
No vull formar part
de la teua norma, la teua normalitat.
Voler-te no és dir “bona nit” al teu costat.
No estaré cansat
quan em digues que vols tornar a creuar la ciutat
com fèiem abans. Abans, demà.
Que no s’acabe mai. Que no s’apague el foc.
Que el plor siga un instant. Tu i jo som més que dos.
