En un món de flors i pantans,
entre pols de dos-cents diamants,
ja no se si voldré cremar tot allò que pesava tant.
Passa el temps, tots passem Ciao les roses,
i la llum vol quedar-se a les fosques, i cantar i tocar perquè si,
amb les mans, per obrir aquell cel que em tancava la porta.
Més enllà on tot és més alt creixen mons amb perfum de sol i oceà,
tot es fa fosc a l’avançar, resistir no és morir cap a dins yah
Jo vull dormir amb tu ,
amb els teus ulls color
Foc transparent, foc transparent.
Pintar amb tu la tardor,
desfer tot aquell plom,
Cremar la creu, cremar la creu.
Una llàgrima cau sobre la meva mà,
no em queda cap descans,
només puc respirar aire que surt gelat d’un pou que no té cap desig.
Passejant al costat l’escuma, cròniques d’un àngel caigut i gris.
Més enllà on tot és més alt creixen mons amb perfum de sol i oceà,
tot es fa fosc a l’avançar, resistir no és morir cap a dins yah
Jo vull dormir amb tu ,
amb els teus ulls color
Foc transparent, foc transparent.
Pintar amb tu la tardor,
desfer tot aquell plom,
Cremar la creu, cremar la creu.
