Cos meu, recorda, recorda.
No solament com t’han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dintre els ulls obertament
i tremolaven dins la veu i algun
fortuït entrebanc els va fer vans,
els va fer vans.
Cos meu, recorda, recorda.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l’efecte que també els desitjos,
a ells vas ser donat, Ah!, com lluïen.
Recorda, dins els ulls que se’t clavaven,
com tremolaven dins la veu per tu,
per tu, per tu, per tu.
Recorda, cos, recorda
