Fa olor de pluja i fulles mortes,
aquesta cançó de tardor.
Sap travessar totes les portes
i es fica en qualsevol racó.
Parla d’amors que han de venir,
de vells amants, i de tu i de mi.
Cura i fereix. És foc i és gel,
com una cançó de Jacques Brel.
Parla d’amics que a sota terra
segueixen tan vius com abans.
Escup al rostre de la guerra
i sap vetllar el son dels infants.
Té gust d’alcohol, té gust de fum,
té gust de plors, però el seu perfum
cura i fereix. És foc i és gel,
com una cançó de Jacques Brel.
Amics i amors, el bes, la rialla,
el temps els aboca a la mort.
P’rò la mort és un foc de palla
quan ha d’enfrontar-se al record.
No cal cridar “Ne me quitte pas”,
et segueix com un gos aquí i allà.
Cura i fereix. És foc i és gel,
com una cançó de Jacques Brel.
