Un grup d’adolescents
a l’estació de busos.
Duen motxilles molt grosses
i sacs de dormir.
Va ser l’estiu del 2003
el dia que tornaven.
Fan carona de son
però somriuen i s’abracen fort.
Creus que em reconeixeria
veient-me per un forat?
Amb la muntura rodona
i el fulard embolicat al cap?
Aquell mes de juliol
no van enyorar als pares.
Massa feina tenien saltant
al riu de Tavascan.
Van coincidir juntes dins del sac
sense saber-ne massa.
Tremolaven de nit
i només les sentien els grills.
I avui des de la oficina
totes dues hi han pensat.
Quan ha sonat la ràdio
“Roberto Carlos tot fent el llit.”
No, no, no t’esborris
vull tenir el teu nom al meu cap.
No, no, no t’esborris
Vull tancar els ulls i poder-hi tornar.
Encara els escapa el riure
si passen prop d’aquell prat.
No s’han trobat mai per xarxes
Són una foto d’aquell instant.
No, no, no t’esborris
ets un record bonic del passat.
No, no, no t’esborris
vull tancar els ulls i poder-hi tornar.
