Verge del Roure,
de Pruit estel,
feu-nos-hi ploure
gràcies del cel.
Sota una branca
d’un roure ombriu,
coloma blanca
féreu lo niu.
Tant alt niàreu
per veure el pla,
pla que rosàreu
bé florirà.
Quan se moria
l’arbre envellit,
per vós, Maria,
ha reverdit.
Si el vent l’espolsa,
pom de verdor,
com arpa dolça
llença remor.
Des de Cabrera
fins a Rupit,
rosa més vera
no hi ha florit.
Rosa boscana,
blanc gessamí,
feu d’eixa plana
vostre jardí.
Les cogullades
i el rossinyol,
vos fan albades
al sortir el sol.
Les pastoretes
vos porten rams,
rams de floretes
d’aqueixos camps.
Nois i donzelles,
portau-li flors,
portau-li amb elles
los vostres cors.
En eixa placa
tothom vos diu,
oh Sobirana,
que ens beneïu.
Beneïu serra,
poble i conreu,
i aqueixa terra
plena de Déu.
I eixes masies,
horts catalans
de satalies,
d’hèroes i sants.
Estau, Maria,
vora el camí
per ser la guia
del pelegrí.
Al cel guiau-nos,
estel de Pruit,
i a Jesús dau-nos
que és nostre fruit.
