Negre l’oceà que estic nedant perdut.
Porto a sobre algun naufragi, visc aïllat del futur.
Faig un mental harakiri per trencar amb el mal mood.
Ric però em fa por que m’arribi allò que em porta de cul.
Sé que ahir em cremava, però em refresca a la vegada
seure sota d’ombres allargades d’un sol arbre.
Somio en blanc i negre, tot és quasi o semi neutre
dins del túnel tanco els ulls, ni una sola llum puc veure.
M’ofega la monocromia,
m’allunya de l’adrenalina,
m’atrapa una única tinta,
m’ha tocat i enfonsat dins la meva distòpia.
I ara soc addicte al clímax.
Estic viciat a tot el que és efímer.
Si de veritat aquest món s’està acabant,
millor que ens pilli a tots follant.
I és que ara depenc del clímax.
Estic viciat a tot el que és efímer
Si el que ens espera és la fi del món,
que arribi ja i que em trobi fent l’amor.
Després de dies de tranquil·litat i aïllament,
un déjà-vu constant ara comença a estar present.
Fa quatre dies que només visc en aquest moment,
però és que ara aquest present se m’ha fet avorriment.
Dia de la marmota, indigestió, boca pastosa, mala hòstia si em faig nosa.
Sento un pes que va a creixent a dins la bossa.
Ara tot això em destrossa i no sé si vull saber si tu també ho penses o ho notes.
Tortura la monocromia,
m’allunya de l’adrenalina,
arriba de forma imprevista,
i vol entrar dintre meu per quedar-s’hi de per vida.
Sento devoció pel clímax.
Estic viciat a tot el que és efímer.
Si de veritat aquest món s’està acabant,
millor que ens pilli a tots follant.
I és que avui crec que puc sentir el clímax.
Estic viciat a tot el que és efímer.
Si el que ens espera és la fi del món,
que arribi ja i que em trobi fent l’amor.
Res és immortal tampoc ho som tu i jo.
Anem de cap al buit que ens queden pocs segons.
