Cerimonial

Berenàvem pa amb oli i pluja mentre esperàvem que es cumplís el presagi
una estranya tibantor de l’aire, un silenci carregat de mirades
de sirenes i bales de dents serrades de llàgrimes de ràbia.
Catedral de la mort
pell de bèstia encesa
digues qui t’ha convidat
a tants mars de tristessa.
De dalt dels terrats afussellen la lluna la pruna
vestida de dol dama mort s’arrossega per desertes avingudes
un cel de voltors a l’aguaït embriacs de sang i de ràbia.
Catedral de la mort
pell de bèstia encesa
digues qui t’ha convidat
a tants mars de tristessa.
De lluny arribàven poemes de dol amb ràbia de llapis trencat:
l’han matat a trenc d’alba d’un rebrec al clatell
va sopar normalment i desprès va dir que no el destorvèsim
que volía dormir tota la ràbia.
El blau de tan blau s’ofegava en el mar
bermell al foc i als llavis pintats de les noies
l’esperança i els arbres borratxos de verd
la tarda esqueixada en lila i morats
els blats creixíen de groc
la nit un drap negre estès sobre la nit
falç i martells i vocals i clavells
Ràbia.