Ja veig un cel obert
i colors que anuncien
que agafat el bon camí
per venir-te a veure aquí.
M’hagués estimat més
no tenir tantes persones
dins aquest palau
on els morts passen les hores.
Agafo aire del teu cor,
inhalo el temps mort,
pedalejo l’hora submarina.
Futur sense futur!
No hi ha ni avui ni ahir,
floto en un mar de corbes
que obren els sentits
i em fan viatjar una estona.
Tot sembla infinit
i sento que alguna cosa
no em deixa tornar
i estaré per sempre morta.
Agafo aire del teu cor,
inhalo el temps mort,
pedalejo l’hora submarina.
Futur sense futur!
