Vam creuar tot el bosc. No vam voler fer cap drecera perquè era l’últim cop. De nou, el gran revolt ens anava descobrint la casa. Vam saltar la tanca i vam seure prop del roure gros. Vaig preguntar: «Fem bé?». I tu em vas dir, germana meva: «Ja no és nostra», agafant-me de la mà ben fort.
I si et truco tan tard és perquè ningú més pot entendre-ho. Ningú.
La casa dels estius. Parlo de tardes infinites. De com l’àvia reia quan ens veia jugar els dos. L’avi tornant de l’hort, amb aquell gos que mai no creia. Deia: «Ja m’hi poso», i es deixava marcar tots els gols.
Tu també encara els sents? Tu també encara els notes a prop? Tu també encara creus que, de tot el món, els nostres eren els millors?
