Ets dolça com un paisatge que no es pot fotografiar,amb mil matisos agradosos i
un horitzó per a resseguir.Em van fer insensible i de vegades semblo fort,no vull
dir que no tingui penes però em són alienes les que són del cor.
Elegants capgirells, maniobres de la ment;uns àngels que fan fregues a la
gent.Somnis llibertaris, vagament agropecuaris;despertar i llegir aquesta carta a
ningú.
I torna el paisatge, que és la natura que s’entén,i torno a mirar-te, bonica, des de
molt lluny, des de la confusió.És una tristesa severa, la que embolcalla el
viatger,una tristesa somiadora que em dicta aquesta carta a ningú.
