Caraeixut i sense sou

Caraeixut i sense un sou vinc d’enlloc en la nit clara.
Una veu me diu on és, però em venç la faramalla.
Fora vila i franc d’alou segueixo una estrella rara;
guaito el cel a l’inrevés pel forat d’una miralla.
Una ala mou enrenou frec a frec d’una atzavara
i amb fressa i cants, pels senders, ve el gros de la pobrissalla.
Voldria dar-los el brou del pa d’una fleca avara,
però em miren, sorneguers, i duc buida la senalla.
Tot me sembla estrany i nou, i ric, i faig mala cara.
Al meu goig cerco recés, i al meu dol, una mortalla.
¡Si em refés l’escalf d’un bou o dormís amb poca palla,
i entre somnis m’ullprengués la Seva Divina Cara!