Cantar allò amb què cante, la paraula
treta de mi, de tots, poble i secret!
Dir, oh llengua, el teu pols o món de faula,
aquest túnel de roses que m’has fet!

Tenir-te entre el dolor, la fe i la ira,
i cantar-te a esgarips, a trossos meus!
No, no podré! Però la sang hi aspira,
viva per tu, que en tu no trobà ses deus.

La deixaré recórrer ta lloança:
sabrà assumir l’espai de l’esperança,
multiplicar ton fons extremament.

I així et confessaré, llengua de marbre,
amb encontres de somni, amb esma d’arbre,
unit mon vers en força al bres i al vent.

Published On: 10/01/2024 / Categories: Cançons, Cançons Catalanes /