Qui té ànsia de la infància
que es despulli –amb elegància
però sense aires d’arrogància-
de les capres restrictives
de nefasta petulància
amb què el saber l’ha anat vestint
i que les llevi
-primer l’una, desprès l’altra-
fins restar conill conill (és a dir ni
petit i xic com un no res
insospitat en l’abundància)-
Qui té apetit de ser petit
que giri un dit, que descargoli
el cargolet que el fa erudit
i, alçant la tapa de l’olleta
on bull l’embull –nus d’espaguetis-
de les trames i els ordits
que deixi anar la bafarada
d’aus d’antull, afanys i llunes
que hi barbullen com mosquits
deixant-se vèncer pel delit
d’alliberar vols inhibits.
Qui té ànsia de la infància
que –vestit d’angelical bel·ligerància
i esgrimint l’indicador
de la freqüència i la impedància-
com bus, busqui en el submón
que ara és aquí, sota el vernís de la més fàtua jactància
on rau el temps de la fanció
(d’on tot s’exfància
s’extravia en laberints d’erudició
fins que, per i, de nou s’infància)
