Sonava el boom, el clap, vibrava el carrer.
Olor d’asfalt, records,
un beat de Premier. La veu dels barris,
pintant metàfores als quadres,
rimant paisatges, musicant el verb.
Vos ho conte;
sis anys morint per un projecte,
consciència neta i actes que sí que són exemples,
perquè el soroll distrau, i ací hem buscat silenci,
respecte per la gent que observa el temple.
Cançons rebels i consentides,
res de llepar-nos les velles ferides,
per què conviure amb l’odi quan aquí fora hi ha
plaers que porten nous punts de partida?
I he corregut i l’he cagada era precís,
i he confós vida amb festa, i pasta amb paradís.
Ja pare, mireu ací el cadàver despullat,
me’n vaig a la muntanya, el testament signat.
I he aprés a callar, viure i oblidar els errors passats,
i he perdut papers, i eixa llibertat fa olor a derrota.
Per què anava jo a deixar-me portar, o a regalar res,
si som els millors dirigint la tropa?
He treballat amb la pressió del temps,
amb la dicció i amb la paraula adient, és un esforç intens.
Sabent, des del principi, que estaria exposat,
i és que hi ha goig i benefici, eixe és el pecat.
I he perdut algunes amistats
per tindre la banda que somiava,
ara tinc més temps, no hobbys més cars,
em queda pendent una digna retirada.
Es tanca un cicle: victòria,
la barca amarradeta, cançons podrint-se a la llibreta.
Vos deixe ací el cadàver despullat,
el nostre llegat, prim, la faena feta.
Jo vos deixe ací un cadàver despullat,
la mentira inconfessable i l’ansietat,
les incoherències i els pecats.
I he vertit la sang d’un cor que ho demana,
i s’escampa com el suc de magrana,
paraules obscenes, conducta immoral.
Mai vaig abandonar els bars,
mai tampoc la vida loca,
no vam ser mai molt bons cristians.
Descans, si he de marxar,
bufa fort el temps per la popa,
vindrà un futur il·lusionant.
També vos dic que pararé quan es trenquen les veles,
que a mi no cal que em dediquen esqueles,
i que qui vinga darrere… que reme, que reme.
I ni una excusa, ni un somni incomplit, ni per dir, ni per fer.
En guerra hem viscut,
i en pau marxarem.