I
Un temps bategava lliure
i la vida era central,
però ara respirar és malviure
d’ençà mana el capital.
Travessada per tants mals,
sagna la carn i la pell,
com un cos que està malalt
però lluita a cop de martell.
Dels homes pateix la dèria
d’altre temps, la imposició,
a l’ombra de la intempèrie,
Negada de condició.
Del domini en plena forma,
rigorosa precisió,
cal que destruïm la norma
per fugir d’aquest color.
II
Filla meva una tonada
en silenci es fa malbé.
Mare, m’han robat la veu
i ara com callaré?
Mare m’han robat la veu,
silenciada en la foscor.
I ara com callaré
si també m’han pres la por?
Mare és dels nostres cossos
que mos volen desterrades
i m’han acusat de bruixa
perquè duc les arracades.
I m’han acusat de bruixa,
avui nit m’hauran matat
perquè duc les arracades
on m’havien fet forat.
La batalla quan esclata
toca terra, desvesteix.
És el gran fracàs dels homes
que mata a qui proveeix.
És el gran fracàs dels homes,
mare, que vos fa ferida,
que mata a qui proveeix
i li sustentau la vida.
III
Jo he fet una cançó nova
vos la vull anar dient,
quan és que canvià la història
i també el destí de la gent?
I quan la mare natura
comandava tots els déus,
no hi havia al cel cultura
que les dones subjugués.
El poder fa jerarquia
i el botxí mati el reu
l’home fort es prestigia
i la dona paga es preu.
No volem aquesta farsa
i tenim aquest sentiment,
sols el poble durà el poble
cap a l’alliberament.
