Cançó de la vida compartida

Si sabés retenir-te només
un sol cop vora el riu que em despulla
et duria a conèixer les flors
que m’inspiren i em donen fretura.
Et faria amb els còdols penjolls
que il·luminin ta pell emblanquida
per les nits sense son i de dol
per la meva vivesa esllanguida.
Mon domini no és pas el millor.
Foragita amb la branca espessida
enlluerns que, mudant de color,
fan que els astres en perdin la mida.
Però hi ha un lloc en el pla vora el riu
per omplir-nos de nit i d’estrelles
i escoltar que tot hora reviu
el rebrot de les noves poncelles.
Tant m’angoixa desprendrem del lloc
com de perdre vida compartida,
car tu fas el meu món i llavors
no destrio qui em dona la vida.