Dels límits del meu mar, sobre el llençol d’amor, tan infinit, que l’aigua empara:
entre dofins sagrats, entre la calma tibada del cel dins el meu cor…
Ancoren lentament, sempre al meu port, les barques de la sal i de la vida:
i en la blavor del cingles que respiren… I fan més dens l’antic recer del goig.
Sento ara jo pures totes les vides, com bots flotants, sobre l’alè del món,
sobre l’alè del món.
Sortits de cada llar, amb l’aire nou, homes, dones i infants obren la prima
esperança de poble amb un somriure.
I mentre van collint el seu tresor.
Puc seguir el pas daurat de tots els bous quan, or endins, a l’Alfoli s’enfilen;
i en el seu rastre perdut, i en l’adormida fragància dels cossos i dels sons.
Sento ara jo pures totes les vides com bots flotants, sobre l’alè del món
sobre l’alè del món
