Camps a través, la lluna enfila els arbres.
Deixa de ser clar, hora de sopar.
Demà hi podrem tornar.
Som fugitius i hem fet una cabanya lluny de la ciutat.
El dia que ens fem grans qui sap si aguantarà.
Saps com m’agrada veure’ns dintre l’aigua.
Amb el cap mullat, els pits destapats i el riu al nostre davant.
El què no ens hagim dit ara ho direm demà cantant.
Tot s’escapa i quan s’escapa pot tornar.
Un frec de cames per sota la taula és una senyal.
Fer-ho d’amagat ja és començar-ho a explicar.
Sens com en parlen dins de cada casa, no ho entendran mai.
El dia que ens fem grans qui sap si haurà canviat.
El què no ens hagim dit ara ho direm demà cantant.
Tot s’escapa i quan s’escapa pot tornar.
