Camarada pervers

Rosego paraules i te les llenço a la boca. Tu, rumies adjectius i me’ls retornes transformats en paradoxes. Aquest breu instant que va de la idea a l’ésser ha estat sempre per mi la cruïlla entre dos mons.
Escric el que em surt del cor. I dic, quan puc, el que em surt dels pebrots.
La distància entre la intenció i el fet, entre l’afecte i l’amor, és l’instant relatiu que separa la incertesa de la plenitud.
La felicitat brolla dels moments feliços. Si et capfiques en imaginar-la com un estat permanent mai no sabràs que RES és permanent. Ara ja no és ara: és cinc segons després del segon ‘ara’; i deu segons ja després del primer ‘ara’. What do you think about this, brain?
I tu, qui ets? Què penses?
Com penses? Penses???
L’agraïment com un vertigen instantani, modular, complet, fugisser… Hi ha gent que té el cor tendre. Hi ha gent que té el cor dolç, com la mel.
El cor humà és una víscera que batega entre 50 i 100 cops per minut, i impulsa de cinc a sis litres de sang per tot el cos… I tanmateix… Hi ha gent que no té cor!!!
(En què devia pensar quan vaig escriure això…?)
– Ahhh! Penses?
Som fills d’un temps. D’un altre temps. Però el cos, el cos roman sempre a l’aguait.
Camarada violent, camarada desarmat: la plenitud sexual, la completesa sensual, és el conducte metafísic que irriga sang a la consciència plena d’ésser humà!
(Eurídice! Eurídice!)
I quina base científica valida aquesta hipòtesi?
(On ets, Eurídice?)
Escolta, camarada poeta, camarada exiliat… Escolta poesia en estat pur… Pablo Neruda, Canto general:
Déjame olvidar hoy esta dicha, que es más ancha que el mar,
porque el hombre es más ancho que el mar y que sus islas,
y hay que caer en él como en un pozo para salir del fondo
con un ramo de agua secreta y de verdades sumergidas.
Pablo Neruda… Escolta, escolta, ho torno a dir:
Déjame olvidar hoy esta dicha, que es más ancha que el mar,
porque el hombre es más ancho que el mar y que sus islas,
y hay que caer en él como en un pozo para salir del fondo
con un ramo de agua secreta y de verdades sumergidas.
De Xile pujava el gemec col·lectiu d’un poble esquinçat un cop més per la barbàrie dels aturadors de somnis. A casa nostra, bufava un aire nou i arribaven a les botigues els primers long play de Víctor Jara, Quilapayún, Violeta Parra:
El amor es torbellino
de pureza original
hasta el feroz animal
susurra su dulce trino,
retiene a los peregrinos,
El amor, con sus esmeros,
libera a los prisioneros
al viejo lo vuelve niño
y al malo sólo el cariño
lo vuelve puro y sincero.
Camarada pervers, camarada violent: el sacrifici d’un poble als altars de la teva arrogància mai no t’aproparà a la font de l’eterna eternitat! Desenganya´t!!!
Una de les coses que més em dolen de la condició humana és la patètica dificultat, incapacitat, negació, nyinyinyi…. per assolir la felicitat…
La felicitat! On és la felicitat?
“Allò que la gent està tan predisposada a negar és que els Homes NO són criatures amables que volen ser estimades.” Sigmund Freud, 1930.
I bé, doncs? La felicitat brolla del fet de deixar-se estimar! La felicitat no és un ens absolut! És una construcció personal!!!
Homo homini lupus…
Transgredir els límits, amb una velocitat no controlada per radar…
…Amén!
Camarada pervers, camarada violent: negocies amb el diable una disfressa de tolerància divina al teu lideratge, recerques una felicitat que sorgeixi de la infelicitat dels altres… Mentre fas petar la teva xerradeta quotidiana amb el déu de torn, quan et mires al mirall o mentre fas pipi-caca, reps una sobtada il·luminació de plexiglàs i Déu et diu a cau d’orella que Ell no, no és neutral, que Ell està d’acord en què esclafis els pobres imbècils que no ho entenen com tu..
“Mateu-los a tots! Mateu-los a tots! Déu ja reconeixerà els seus!”
(Mentre hi hagi quatre bisbes que aplaudeixin amb els penjolls ben descansats.).