Som pols, som fràgils,
som de vidre, som tan àgils.
Pes mort en un sòl àrid,
creies ser tot, però t’ha esclafat el pànic.
Si Déu vol, en sortirem sàvies
i amb el cor encongit d’haver perdut les àvies.
Quin món, quanta resiliència,
la Mare ho perdona tot, però potser perd la paciència.
De tant i tant bressolar
a beneits que no se n’adonen,
i que fan com si no hi hagués demà,
podrint totes les pomes
Tu i jo, la mateixa ombra
i la mateixa llum, capaç de dur-nos l’ordre.
Tant temps de tensar la corda
i ara el castell de l’amo s’ensorra.
La pau i la joia
formen el tronc on descansa la boira.
Ulls clucs, cecs a l’essència,
la Mare ho perdona tot, però potser perd la paciència
De tant i tant bressolar
a beneits que no se n’adonen
I llavors potser serà tard
o, amb sort, l’amor ens farà persones
la feminitat brollarà
i en serem u amb les ones.
