Cal bona granera
o millor ramàs,
perquè, amics, jo volguera
que algú em fera cas.
I és que no puc a soles
el món netejar,
que mires on tu mires
hi ha molt que rascar.
Més que escombraries
o fem urbà,
els vicis i manies
de l’ésser humà.
Enverinem els boscos,
els mars i rius…
amb resultats ben foscos
per als éssers vius.
Donant-li sepultura
a cop de diners,
a la mare Natura
en nom del progrés.
La pitjor brutícia,
amics i veïns,
és tanta la malícia
que portem dins.
No importa ni l’ofici,
càrrec ni edat,
ací, el sacrifici
per al del costat.
Car sempre són els altres
els qui fan el mal,
dona igual si són pobres
o el gran capital.
Orgull i supèrbia
des de menudets,
sense obligacions
però amb tots els drets.
Com hi ha amo que abusa
del jornaler,
ai! troba l’excusa
el qui és malfaener.
I parlant de justícia
i de llibertats,
acaben sent milícia
de manipulats.
Ens les colen a parelles
amb intencions vils,
i vivim com titelles
sense vore els fils.
A patir ja no val
i tots contents,
visca lo material,
mort al sentiments.
Sols busquem el plaer
i ens importa un nap,
mentre faça d’ala
per ajupir el cap.
I rebentaríem,
mai en tenim prou,
ai! com se’l xuplaríem
si el món fos un ou.
Extingint el perdó
la pau és pobra,
com abunda la raó
en tenim de sobra.
Estos fets exposats,
si soc sincer,
a la cua d’acusats
em posen primer.
Per al món netejar
i ho dic sense por,
em caldrà començar
pel meu cor.
