La poca llum que ens arriba,
cansada i esmorteïda,
com la cara d’un difunt a qui havies conegut,
pàlida i esblanqueïda.
Aquesta boira que ho cobreix tot,
m’arrecera i m’amaga.
No deixo ombra ni deixo rastre,
talment com si ja no hi fos.
Només així existeixo encara,
pel que fa a tu i als meus morts.
Sense reflexe, sense cara,
sóc plenament així el que sóc.
Aquesta boira que m’envolta,
m’atrapa i m’envaeix.
Si aquesta és la darrera volta
i no hi he de tornar mai més.
No he de tornar mai més
Boires
Boires
Boires
