Al mirador del castell,
Blancaflor està asseguda
Amb una pinteta d’or
sos cabells pentina i nua.
Gira els ulls devers el cel,
no veu estrella ninguna.
Els gira devers la mar,
i veu traspuntar a lluna.
Les veles veu arribar
d’una nau qui n’és venguda.
Mira devers el camí
i veu molta gent que hi puja.
Veu venir un cavaller
qui va a cavall d’una mula.
Sella i brilla ne són d’or
i també les ferradures.
Un gran acompanyament
el senyor darrere duia,
i, de tant lluny com la veu,
el cavaller la saluda.
Cavaller, bon cavaller,
si veniu de part de França
haureu vist el meu senyor,
que Déu guardi de desgràcia.
L’he vist i l’he conegut
i amb ell tenc grossa amistança.
Som dinat, ans de venir,
moltes voltes a sa taula.
Ara ja deu ser casat:
el Rei li donà una infanta.
Benhaja ell qui la mantén!
Malhaja qui la hi ha dada!
Fa set anys que jo l’esper,
com a dona ben casada.
Set altres l’esperaré
com una viudeta honrada.
Si dins aquest temps no ve,
seré monja consagrada.
Me tancaré en el convent,
el convent de Santa Clara.
Senyora, jo fos de vós,
no voldria estar tancada.
Pot venir vostron marit
a l¡hora més impensada.
Què faríeu, dama, vós,
si davant el vesseu ara?
Faria els rosers florir
i les poncelles badar-se!
Senyora, idò, ja podeu,
que davant el teniu ara.
Se daren tant fort abraç
que d¡alegria ploraven.
Se giren ençà i enllà;
els rosers aponcellaven.
