Som a la carretera de Manresa a Berga
en un cotxe resplendent que corre massa.
Han trobat a la guantera algun CD acceptable;
és dimecres, de matinada, i els dos fugitius canten.

Creuen per Molló i en una clariana
ell l’abraça com un nen i s’adorm a l’acte.
El sol va encenent el bosc i ella lluita amb les imatges:
Un caixer fent-se el valent, un revòlver disparant-se.

Compren la moto a un pagès pel preu de quatre
i acceleren entre vinyes solitàries.
Al semàfor d’Estagel els saluden uns gendarmes,
però a la ràdio no diuen res, no s’està seguint cap rastre.

Ell s’afaita el cap, ella es posa morena.
Els dies passen lents, a la tarda passegen.
Ell juga a frontó amb un empresari en hores baixes,
ella es tanca al bungalou i a la nit fingeix orgasmes.

Que bo és sortir al carrer, que et toqui l’aire!
Són dos enamorats tan adorables!
Ell parla del futur i es projecta sense xarxa
i el paradís comença en una pizzeria de Lausana.

I quin riure els noms dels passaports, ell els
diu en veu alta.
Potser semblarà més francès, diu, traient-se la barba!.
Ella respon com pot i plora rere la porta tancada:
«Així no podré, amor meu, no a costa dels altres».

I, en fi, ell ha passat el trajecte a coberta,
ja veu el blau marí de la terra promesa,
però per lla no patiu, que al calabós hi ha trobat calma:
S’ha fet a la foscor i ha posat nom a les rates.
I ha trobat un nom bonic per a cada rata.

Published On: 10/01/2024 / Categories: Cançons, Cançons Catalanes /