Barcelona no és un mite
ni un concepte escanyolit;
francament, res no m’excita
com sentir el seu cos humit.
Barcelona no és un mite:
existeix, n’estic segur
-des de la primera cita,
ens tractem sempre de tu.

Cada dia té una neura, cada dia té un nou pla;
quan m’acosto ni em saluda, però m’agafa de la mà
i –si ella és el guia- no goso dir res,
només l’estalono amb posat de pagès.
Potser tingui el dia tendre –magarrufes i petons-,
potser, esquerpa, m’esgarrapi pels més foscos carrerons
i es faci l’estreta per la Catedral
o s’obri de cames a la Diagonal…
Tant se val!
Me l’estimo xarbotada; és a dir, desconcertant,
i li tinc aquell punt d’odi que en fa encara un millor amant.

Barcelona no és un mite
ni el vedat d’uns quants creguts;
ella sap triar amb qui es gita
i se’n fot, dels orelluts.
Barcelona no és un mite
-no us vull fer passar amb raons:
tot sovint, es fa petita i
se m’arrapa als pantalons.

Quan la lluna ens acarona amb llarguíssims dits de vi,
segreguem adrenalina i, oblidant-nos de dormir,
tresquem ran de barris –ciment i empedrats-
dels ritmes més càlids als gots més glaçats.
Els seus ulls de coctelera mesclen astres i neó
i, en fitar-los, sempre em juro que han d’esdevenir cançó.
Ja sé que no és fàcil, que puc prendre mal…
Fer gàbies de tinta és un acte immoral.
Tant se val!
Lentament, com qui no gosa, vaig robant-li algun bocí
i, després, al llit, el sento bategar sota el coixí.

Barcelona no és un mite:
els seus llavis són salats,
té el perfil un xic semita
i alguns trets agitanats.
Barcelona no és un mite:
el seu pit té gust de port
i les nits d’estiu palpita
si li passa a frec la mort.

Quan l’albada em crida a casa, marxo sense comiats
-a menys que, en acord implícit, decidim dormir plegats.
Però si una altra dona atia el meu foc
no es posa gelosa, li cedeix el lloc.
Fa tants anys que l’he fet meva que la invento cada cop.
Només ensumant la brisa endevino si és a prop.
Sé que si la perdo no valdré ni un ral
i que ella, d’andoves, en té un gavadal.
Tant se val!
Sóc fidel a poques coses, però sé en el fons del fons,
que quan ella t’ha fet seva ja has begut oli a galons!

Barcelona no és un mite,
sap que els déus són a l’atur
i, el que és ella, sempre evita hi-
potecar-se el seu futur.
Barcelona no és un mite:
és un vas ple de present,
t’embriaga o bé t’irrita
però no et deixa indiferent.

Published On: 10/01/2024 / Categories: Cançons, Cançons Catalanes /