Agafats pel Passeig del Born
vam trobar la lluna descalça.
Resseguíem racons,
corrent sota els balcons,
perseguint els tramvies
del carrer d’Aragó.
Deixant passar l’estiu,
fent voleiar els vestits,
dels que l’àvia em cosia
per poder-los lluir.
Dibuixem sense rumb, perduts,
Rambla avall les nostres petjades;
que ens portaven al port,
tu em regalaves flors,
i les nits d’avui sento
encara la seva olor.
Fèiem volar coloms,
eren anys d’ il·lusions,
sense saber que el temps
se t’enduria al front.
Ni les bombes
ni les ombres
ens podran esborrar
els colors del teu somriure,
el petó a darrera fila,
els secrets dels teus ulls clars.
Ni els refugis
ni els exilis
no ens faran oblidar
quan sortíem del teatre,
quan ballàvem l’un amb l’altre
lentament a l’envelat.
I ara sola pel Passeig del Born
no sé on ets; no mor l’esperança.
I sé que en algun lloc
serem sempre tu i jo,
perquè res em pot prendre
l’alè dels teus records.
Perquè res em pot prendre
l’alè dels teus records.
Perquè res ens pot prendre
l’amor, les flors i el port.