Barcelona, ciutat gris

Si avui em neix una cançó
és perquè enyoro els teus carrers.
Què lluny que està, oh ciutat gris,
que et beso sols el pensament,
que et beso sols el pensament.
I ara que plou sobre els terrats
i es mulla un llençol blanc estès
se’m fa difícil restar aquí
pensant-te humida a tu també,
pensant-te humida a tu també.
I és de pensar que et mostraré
a tot aquell qui no et coneix,
diré de tu el que ets per a mi,
consol i odi al mateix temps,
consol i odi al mateix temps.
I si hi ha algú que entre aquests mots
hi veu banderes relluents
que intenti tan sols per un moment
l’oblit del ritme dels seus vents,
l’oblit del ritme dels seus vents.
I si aquest vers reposa calma
és perquè estic segur que he fet
en pocs minuts, oh ciutat gris,
d’una cançó un retrobament
d’una cançó un retrobament…