Quan el cul d’una beata
sigui un forn al meu costat
i, en la caixa més barata,
se m’enduguin al forat,
si és que haig de refiar-me
d’un o altre carallot,
potser em calgui reencarnar-me
i tornar al món de rebot.
Però, senyors, no sóc tan soca
de fer el salt a un cau calent
i arriscar-me a fer el tanoca
dins la pell d’un lloctinent !
N’estic dins als nassos
del món dels humans :
és un dels fracassos
més espaterrants
d’un déu policia,
maldestre i obscur
que mereixeria
trobar-se a l’atur.
Per tant, amb total consciència,
rebutjo l’essència
de l’home esguerrat
i, reivindicant quatre potes,
dic sense ganyotes
que jo vull ser un gat
(un gat de teulada i no aburgesat,
què carat !)
Jo vull ser un gat de teulada
i sucar el bigoti al brou
d’una fosca assaonada
amb silencis i enrenou.
Vull xerrar amb cossos eteris
que em revifin els sentits
i m’expliquin els misteris
d’universos adormits,
seduir tendres mixetes
de famílies molt solvents
i cardar sense punyetes,
proclamant-ho als quatre vents !
Quan, dalt la carena,
al cel arraulit,
la lluna remena
butxaques de nit,
en treu perles d’aire
amb dring cristal·lí
i poms plens de falire i
mel de romaní.
Però els homes no estan per històries
i es busquen cabòries
més edificants,
i guanyen diners, mamen, clapen,
fan nens o s’escapen
clavats als volants.
(Els gats de teulada són més ignorants,
quins bergants !)
Jo vull ser un gat de teulada
i ajaçar-me, i mandrejar,
comptar estels fins a l’albada
i saber-los tutejar.
Si un desig tan raonable
no ha de rebre acompliment,
considero menyspreable
d’entrar al nínxol com client.
Més m’estimo no dinyar-la
I seguir trafeguejant
uns quants segles, amb la parla
recolzada en el meu cant…
I demà m’afaitaran !
