Un senyor que s’oxida al sofà,
una ment que no troba la boca,
una vida que no sap parlar,
un profeta més de la derrota,
un patriota de la soledat,
de deixar-se dur, una mascota,
un imbècil amb autoritat,
un sacríleg de la integritat.
Cauen les filles anònimes, “mort natural”,
fallen les forces, clima hivernal,
tristes i anades, quina postal!,
lluny de les llums, del pedestals…
Sense homenatges ni flors en corones,
com si sols foren persones normals,
com si en un món de misèria i de runes,
fora bonic oblidar.
S’ha intoxicat la mollera,
s’han oblidat d’estimar,
de vore tan gran la bandera,
la vista es comença a cansar.
S’ha intoxicat la mollera,
s’han oblidat d’estimar
i ara respirar és una quimera.
Però estaran,
les nostres sempre estaran,
com pedra dins la sabata,
com la palmera que aguanta l’huracà
i allà estaran,
fent burla i fent sacrilegi
per sempre bruixa i heretge,
sempre a la contra i avant!
Pregueu-li a l’amo que entenga la joventut,
que se’ls perdone este suïcidi prematur
La seua sort no és vostra, però l’enterro costa
i els han cobrat la medicina i el taüt.
Cauen herois baix el pes de la fe en la divisa,
orfes d’amor omplin la missa,
ixen les hordes de les cavernes,
guarden la merda baix la catifa
i, com sempre, pagues tu la seua festa.
“El resultat era un, la jugada era perfecta”.
