Agenollada vora el llit
amb la persiana abaixada.
Algunes llàgrimes han difuminat la tinta
de velles cartes que repassaves,
-ja hi havia altres taques
de l’últim cop que les vas mirar-
agenollada vora el llit
amb la persiana baixada
i penses: què m’està passant?
Per què m’odio tant?
L’autoodi no creix al bosc
l’autoodi no raja de les fonts
L’autoodi el sembra aquell
que vol encolomar-te
alguna cosa que ja tens
… i més bo que el que t’ofereix.
… L’autoodi et fa odiar els teus germans
i allò que forgen les teves mans.
… L’autoodi arracona les balances
i dóna crèdit de la mesura als estafadors.
L’autoodi ens fa cremar
La casa dels nostres pares
Per anar a pagar un lloguer alt
Al racó més podrit de la capital
L’autoodi deixa un buit en la identitat de la gent
Que de pressa ompliran amb la moda més recent
… L’autoodi ens fa estimar allò dels demés
que dit sigui de passada val força diners.
Qui podria creure en aquest món de mercaders
que creix al bosc … o raja de les fonts
el que ens empeny a comprar a fora
allò que a casa s’amuntega pels racons?
Tanca la porta al viatjant de mentides
i fes-te un petó, que el tindràs merescut.
