Amb cera d’espelma i sang als meus dits
surt la cançó que ara canto per dins
no sento ni el plor ni la por ni el perill
ni la forca ni l’orca avorten el crit
ara estic assegut, assegut al camí,
tinc un embut que no em deixa sortir,
avanço i deixo enrere el temps i l’espera de tot el que escric
Ara sona l’atmosfera que no espera ser verí
atrapo la guineu que va deixar de ser feliç
sentint-se enlluernada pels diners i l’ambrosia
fent del luxe la brutícia per omplir dalt d’un abric
Ara para sola manca el para-sol d’un amic
busca companyia de l’amor que no ha nodrit
ara es troba nua, té fred a la cua,
la mirada crua penetrant de la que presumia és un avís
només té dos peus i voluntat per escollir
empremtes de les seves pors judicaran el seu destí
el pes de la mentida guiarà la seva vida
per confiar més en el cos i no pas en l’esperit
Resiliència!
Sobreposar la seva llum sobre la fosca plenitud
per afrontar la deleitat de la latència
El compromís de la matèria
amb l’esfera etèria
amb l’espera eterna
va causar l’inèrcia
de seguir cremant i rebutjar la vida
no sabia si la vista que tenia era una regal de l’essència
ella no para desapareguda, encara està desperta
veu de la font de la bèstia
Estic fora d’aquest mur
mirant-me de lluny
al mirall d’aquests ulls (x4)
Nascut a Barcelona sóc un llop de carrer
em diuen Senyor Oca sóc un aneguet lleig
m’enamoro del silenci i del cant dels ocells,
la teva mirada m’acarona no m’oblidaré
Recordo les persones que em van clavar el ganivet
la sang se m’evapora quan revisc aquell moment
l’amor està per sobre quan et vegi et picaré l’ullet
venjança no perdona la balança revela el secret
et veig amb la carona que tens ganes de plorar
estàs arrepentit perquè has ferit el teu germà
pots demanar perdó o la tardor no arribarà demà
para de pregar a ta mare mira’m a la cara
Va que hi ha carabanada sentiments per acceptar
La teva puta mentida encara la pura veritat
