Els ulls anèmics, cansats d’aparences,
ja no busquen res.
Simplement es recolzen en l’horitzó.
D’aquest món cruel i incongruent
ja no n’espero res.
Tinc més decepcions que gestes;
però no acaben sent les gestes, decepcions?
I les decepcions, gestes?
Dels errors; aprenentatge.
I dels “encerts”? Desenganys.
Lleugeresa i falsa redempció.
Solitud i passions oxidades. La remor mitiga i m’enganyo.
El turment es filtra des de les entranyes.
Cau el castell de cartes i el dubte ressorgeix.
Lleugeresa i falsa redempció.
Solitud i passions oxidades. La remor mitiga i m’enganyo.
Sol entre multituds absents em sento boig en un món malalt.
Malalt de racisme i odi, d’enveges i rancor. De traïció i oblit.
Emmetzinats d’aquesta substància putrefacta;
la necrosi d’una societat mesquina.
Condemnada a caure rodolant,
descontrolada com pedra de tartera,
de les sacres cimes de la possibilitat
a les grutes més aterridores de l’autodestrucció.
